L'any 2001 vaig dur unes tasques de recerca i recopilació, per tal de poder elaborar la història d'una entitat esportiva, com és el C.D. Calvià. D'aquest equip de futbol he après tot el que sé d'aquest esport durant els anys que vaig ser jugador, des de 1990, quan tenia 10 anys, fins al 1998, quan tenia 18 anys.
Crec que és important conèixer quins foren els inicis del futbol a Calvià i com ha evolucionat fins a l'actualitat. El treball es divideix en una sèrie de capítols, parteix abans de la Guerra Civil i arriba fins a l'any 1957. La gran majoria de fonts, sota les quals es dugué a terme aquest estudi, són orals i són el record d'aquells joves calvianers que amb esforç i entusiasme impulsaren una nova disciplina esportiva en aquest municipi.
ELS INICIS
Abans de la Guerra Civil (1936-39), trobam al poble de Calvià el primer equip de futbol, que es deia “el Huracán”, el seu equipament era de color vermell i negre. Varen tenir dos terrenys de joc: el primer es trobava a l’esquerra de la carretera Calvià – es Capdellà (abans del pont) i l’altre era a la part d’abaix de la finca de ses Algorfes. Cal dir que era un equip sense federar, sense entrenador ni directiva; eren uns joves amb ganes de practicar l’esport que ells estimaven, entrenaven quan tenien temps i jugaven partits de caire amistós contra la gent des Capdellà (principalment), on el seu camp estava ubicat a uns 100 metres del convent de les monges, sa Porrassa, Santa Ponça (lloc on hi vivien 100 persones, que treballaven en la possessió homònima).Tot i que no podem precisar, podem afirmar que hi havia una certa organització, ja que trobam un equip amb camisetes i amb un escut brodat per cada una de les al·lotes dels jugadors (segons ens conta en Mateu "Alemany", però no recorda qui ho organitzava), també hi havia una regularitat de partits durant tot l’any (depenia del temps lliure de cada un), però durant la primavera - estiu s’intensificava el nombre de partits perquè el dia era més llarg i després de la feina al camp o a l’obra podien disputar encontres en especial contra els capdellaners.Entre aquests pioners del futbol a Calvià trobam com a porter a en Damià Xarc (que anteriorment havia provat amb el ciclisme) i el seu germà Jaume, com a defensa, acompanyat per en Joan "Escolar" Lladó i en Mateu Ferrer. En posicions més avançades estarien en Tià "Geroni", en Xesc Ferrer i en Mateu "Alemany" Barceló.
Durant el temps que va durar la guerra i uns quants d’anys posteriors, el poble no tenia temps per a pensar en divertir-se com és lògic, sinó en fer feina per millorar la situació de precarietat que havia deixat el conflicte. Tot i que cal dir que Mallorca va ésser dels llocs d’Espanya que "millor" va sortir parada del conflicte bèlic, ja que la Guerra no va actuar directament contra el nostre territori. Una altra avantatge a favor del poble, és que la majoria de gent tenia hortets o finques on podia conrear productes de primera necessitat i no havia d’anar a un mercat escàs o deficitari en aquell temps. Una de les mesures que es varen dur a terme després de la Guerra, per part del batle (en aquest temps es deia Mascaró) era la de fer pa de garrofa, ja que el blat era molt car per la seva escassesa. Però es veu que aquesta mesura no va tenir molt d’èxit, ja que no era menjador. Cal dir que molta gent conreava blat o ordi a les seves finques i a ca seva tenien un petit forn, on es feia pa amb aquests productes.
UNA SEGONA GENERACIÓ
Podem suposar que la recuperació al poble fou ràpida i abans de la meitat dels anys quaranta ja tornam a trobar futbol a Calvià. Les condicions eren pràcticament les mateixes que el temps de “el Huracán”, seguien fent partits amistosos contra localitats properes al poble. Segons conta en Xesc Garrit l’equipament era vermell i blau.Quasi tothom coincideix en dir que els impulsors d’aquesta nova onada de futbol a Calvià, foren els germans Garcies, anomenats Jaume i Joan. Jugaven a la Salle, eren fills d’un militar i solien venir a l’estiu i organitzaven partits. Llavors d’aquesta forma s’anirà configurant un equip on només feien partits a l’estiu amb la gent des Capdellà, Galilea, sa Porrassa, Santa Ponça i qualque pic contra Andratx. Format per Jaume Garcies de porter, Jaume "Xarc" Amengual Mas, Xisco de Cas Ferrer, Tomeu de Benàtiga, Tomeu Ferrer, Xesc Garrit com a extrem, Joan Garcies com a interior, Joan "Terres" Gelabert i Isidre Canyelles com a davanter centre. Segons conta en Tomeu Quetgles a l’equip li deien “el Siglón” corresponent al mal nom d’un dels components del equip: en Xesc Marçà.Posteriorment varen entrar a l’equip gent més jove com és el cas d’en Bernat Bosch, Pep Suárez, Domingo Juaneda, Manel Suárez, Xisco Cantanilla, Tomeu "Boliche" Pons, Toni Riera,...Segons conta en Biel Quetgles, quan l’equip havia de fer desplaçaments una mica llunyans, per exemple a Galilea, li llogaven el camió a en Biel Bosch (germà d’un dels jugadors, en Bernat) i si els desplaçaments eren més propers per exemple a es Capdellà, Santa Ponça, sa Porrassa, o inclòs en aquest temps anaven a jugar contra els soldats de Cala Figuera, aquests desplaçaments es feien amb bicicleta.
TONI SERRA: UN ABANS I UN DESPRÉS
A partir de principis dels anys 50 comença el futbol calvianer a tenir una caire de major rigorossitat i s’inicia una línia ascendent, i a partir d’aquí no podem deixar de banda a Toni Serra Rosselló, més conegut per en Serra, el qual era un home de quaranta set anys, fadrí i que treballava com a transportista amb el seu camió. Tenia gran influència amb el regim franquista, com a membre actiu de la Falange i unes grans relacions amb el R.C.D. Mallorca, tots aquests factors i les ganes i amor d’en Toni Serra cap aquest esport feren que el futbol a Calvià donés un fort impuls.Els primers anys es va formar un equip de gent del poble i on es jugaven partits de caire amistós, en un principi el camp local era a ses Algorfes i jugaven contra localitats properes com es Capdellà, Galilea, Puigpunyent, sa Porrassa i Andratx, un clar exemple d’aquesta època ho tenim aquí il·lustrat en la primera fotografia que hem trobat d’uns calvianers futbolistes i estaria datada el 16 de Juliol de 1951 al camp des Capdellà corresponent amb les festes d’aquesta localitat. El resultat va ésser de 2-1 a favor dels capdellaners i el gol calvianer el va marcar en Mateu "Rossa".Els jugadors són els següents:- Dalt esquerra - dreta: Toni Serra (dirigent), Jaume de sa Porrassa, Biel Bosquet (?), Simó, Xesc Garrit, Rafael Creus, Colau Fortuny, Tomeu Quetgles, Toni Tugores i Biel Vidal.-A baix esquerra - dreta: Sebastià Riera, Mateu Rossa, Andreu Barceló, Macià Mayans, Alfredo i Miguelín.
La indumentària que duien els nostres jugadors en aquesta fotografia és camisa vermella i calçons negres, és a dir l’equipament del R.C.D. Mallorca, que havia estat cedida per aquesta institució gràcies a les bones relacions d’en Toni Serra amb el club de es Fortí. També hi ha jugadors que em diuen que les botes que ells portaven eren de jugadors del Mallorca d’aquell moment.Una prova de la continuïtat del futbol al poble és una altre fotografia datada 10 dies després a l’anterior (26-07-1951), en un patit jugat al camp de ses Algorfes. Aquí veiem un equipatge diferent, unes camises blanques amb les bandes del coll i manegues de color vermell i els calçons de color negre, llavors veiem que hi havia una organització estable, regular i amb ganes de fer les coses ben fetes, ja que a més d’en Serra varen col·laborar en aquest temps el vicari Eugeni Segura i el president que era en Jaume Martorell. Els jugadors son els següents:- Dalt esquerra - dreta: Colau Fortuny, Biel Pallicer, Tomeu Quetgles, Xesc Garrit, Tolo Canyelles i Alfredo.- Abaix esquerra - dreta: Biel Vidal, Mateu "Rosa" Sastre, Macià Maians, Andreu Barceló i Sebastià Riera.
D’aquests temps cal dir que hi havia una forta rivalitat esportiva sobretot quan els enfrontaments eren contra les viles de es Capdellà o Andratx, s’intentava guanyar sempre. Com que en Toni Serra tenia bona relació no sols amb els directius del Mallorca, sinó també amb alguns jugadors, per tal de reforçar l’equip durant els encontres que es disputaven a l’estiu, varen venir jugadors com en Prats, Campos (va arribar a ésser jugador de la Reial Societat de Sant Sebastià) o en Ferrer (va arribar a jugar al FC Barcelona). En un principi en Serra feia les tasques d’entrenador, però amb el temps va convèncer al seu amic Paco Tomàs, més conegut com mestre Paco, perquè dirigís els partits. Aquest home havia estat jugador del Alfonso XIII (antic nom que rebia el R.C.D. Mallorca) i entrenador del Mallorca i en aquell temps s’encarregava de la direcció tècnica de la Soledat.
FRENTE DE JUVENTUDES
En acabar l’estiu de l’any 1951 es va donar una passa més en favor del desenvolupament del futbol a Calvià, ja que a la temporada 1951-52 es va crear el Frente de Juventudes, era el nom que va rebre l’equip corresponent a una institució de caire estatal que agrupava a joves amb edat no superior als vint anys. Els nins eren organitzats en “balilles” que s’apuntaven de forma voluntària i participaven en campaments de 20 dies de durada i en tres tongades. A l’hivern es feien a Lluc o a Son Serra de Marina i a l’estiu a Santa Ponça (el campament era instal·lat al pinar proper a la platja i el camp de futbol es situava on està l’aturada de l’autobús).Aquest any es varen fitxar bastants jugadors procedents de Palma, però cal destacar a un, per la seva velocitat, força, agilitat i el més important al futbol, per fer gols, era en Manel Sogorb, de mal nom "Manolo Espin", perquè de jove estava tan prim que pareixia l'espina d'un peix, per això li deien "Espinilla", que reduït va quedar en "Espin".Tot aquest grup de joves que no superaven els vint anys varen aconseguir un gran èxit, i va ésser arribar a la final de la Copa Uruguai, jugada al camp des Cos d’Inca (camp del Constància) contra el Juvencia de Llucmajor. El partit fou arbitrat per en Simó Fiol i on el resultat va ésser de 6-1 a favor de l’equip de Llucmajor. Segur que abans i després del partit els nostres jugadors varen tenir una gran satisfacció, no sols per jugar una final que ja és molt, sinó pel fet de la superfície on es va desenvolupar el partit: gespa natural, per a molts d’aquests jugadors va ésser el primer cop i potser el darrer cop, que degueren jugar en tal situació, i jo personalment com a futbolista que he sigut puc dir que per a un futbolista del segle XXI que està començant jugar a un camp de gespa natural és una gran satisfacció, llavors ens hem de figurar aquesta situació cinquanta anys enrera.
A la següent fotografia tenim a en:
- Dalt esquerra - dreta: Crespí, Alzamora, Bosca, Mayol, Pallicer i Rotger.- Abaix " " : Vidal, Joan Porcel, Rosselló, Jaume Porcel, Barceló i Espín.
Veiem com a la il·lustració els membres del equip porten l’equipatge del Mallorca, però amb en Serra no tan sols s’emprava material esportiu d’aquest club (equipatges, botes, xandalls, pilotes,...) sinó que també s’utilitzaven les seves instal·lacions, ja bé fos per canviar-se i dutxar-se en els partits que els nostres jugadors jugaven fora camp. Un dels motius i podríem dir que el principal, és que l’estadi de es Fortí era un dels pocs en aquella època a Espanya que tenia aigua calenta a les seves dutxes, a conseqüència que en Toni Serra subministrava camionades de llenya perquè poguessin encendre les calderes i així gaudir d’aigua calenta en les seves instal·lacions, veritablement un luxe per a aquella època.Al poble de Calvià els vestuaris no estaven devora el camp, sinó que s’havien de traslladar després del partit a sa Societat on hi havia un dutxa i un vestuari. També cal dir, que dins sa Societat (teatre del poble i que durant la República havia estat una organització sindical - obrera i que durant el franquisme obligaren a que tanqués les seves portes) els vespres s’entrenaven i feien passes i gimnàstica baix la direcció d’en Serra. Cap l’estiu quan el dia es feia més llarg s’entrenaven dins el camp d’en Jordi Marcó segons conta en Toni Alzamora (porter de l’equip).Aquesta afirmació de que l’equip emprava sa Societat com a lloc d’entrenament també surt publicat en el “Diario de Mallorca” del passat 9 d’abril de l’any 2001, en un article fet per F. Tomás amb motiu de la rehabilitació i propera reobertura d’aquest edifici. L’article textualment diu així:
"El estado de degradación en el que habían caído estos muros empujó a que,durante los años ´50, el club de fútbol de Calvià utilizase este teatro para en-trenar dentro".
CALVIÀ: UN EQUIP FEDERAT
La temporada 1952-53 es torna donar una nova passa, ja que és el primer cop que es federa l’equip i es juga un torneig de caire oficial. L’equip com és lògic va començar a la categoria més baixa, 3ª Regional, que equivaldria a la Regional Preferent actual (ja que abans no existia ni 2ª B, ni Preferent i tampoc 2ª Regional). En aquesta categoria el C.D. Calvià va ésser dels que varen dominar junt amb el Ferriolense, Collerense i s’Arenal.A partir d’aquí varen començar a arribar jugadors de Palma per tal de reforçar l’equip com fou el cas de Mayol, Rosselló i Espín, que ja havien jugat la passada temporada, però cal afegir a Pascual, Canyelles, Brunet i Romeguera. Aquests dos darrers venien de l’Hostalet, que era un filial del Atlètic Balears i el seu fitxatge es va consumar gràcies a un àrbitre, anomenat Pérez, que era amic d’en Toni Serra. Segons conta en Miquel Romeguera referint-se a aquest grup de jugadors entre setmana feien feina a Palma i s’entrenaven amb l’equip de la Soledat, ja que mestre Paco era el seu entrenador, igual passava amb algun jugador del poble que feia el servei militar a Palma llavors només pujaven amb el correu dels diumenges quan era el partit, solien dinar a ca s’Escolar i al horabaixa jugaven el partit. Uns quants d’aquests jugadors varen conèixer la seva al·lota al poble com és el cas d’en Romeguera, Espín,..., llavors del partit anaven al cinema amb ella i quan acabava la pel·lícula se’n tornaven cap a Palma en bicicleta, mentre que els que no festejaven tenien temps per a agafar el correu (autobús) després del partit. Segons diu Biel Pallicer, i així ho confirma en Miquel Romeguera, els jugadors cobraven cinc duros per partit, independentment del resultat.Quan havien de jugar els partits fora camp, els jugadors de Palma esperaven que en Serra els vingués a cercar-los amb el camió a la plaça de Santa Catalina Tomàs.
UNA FINAL GUANYADA AL CAMP I PERDUDA ALS DESPATXOS
No podem afirmar amb seguretat si va ésser a l’any 1953 ó 1954, però un altre èxit va assolir l’equip, on es va arriba a la final de la Copa President, en aquest cas el rival era el Consell i la final es va jugar a doble partit. Els dos equips havien aconseguit aquesta fita per haver quedat en primera posició en els seus respectius grups, cal dir el C.D. Calvià estava englobat dins el grup de Ciutat i el Consell dins el grup de la Part Forana.El primer encontre va tenir lloc a Calvià i es va jugar al camp de ca n’Estades, que va omplir de públic tot el recinte, i on la gent volia festejar l’ambient, ja que per primer cop es disputava una final d’un torneig de futbol oficial i on el seu equip participavaEl partit va acabar amb el resultat de 7-2, el qual demostrà la superioritat de l’esquadra local, però la final encara no estava resolta ja que encara quedava per jugar un partit a Consell que donaria moltes voltes en aquesta història. Tenim una il·lustració d’aquest partit i on els seus membres son els següents:
- Dalt esquerra - dreta: Pascual, Mayol, Canyelles, Pallicer, Brunet, Rosselló i Vidal.- Abaix esquerra - dreta: Joan Porcel, Mas, Romeguera, Miguelín i Espín.
A la fotografia cal remarcar un aspecte, trobam en Pascual vestit de porter, però aquesta no era la seva posició, ja que l’altre porter de l’equip a part d’en Biel Vidal era en Toni Alzamora que aquí no apareix, llavors degué ésser que aquest estava lesionat, ja que segons conta, més d’un cop va tenir problemes als braços degut a la superfície tan dura on jugaven.Continuant amb la segona part de la final, l’equip es va traslladar a Consell, imaginam que allà no degué haver una rebuda molt bona (sempre parlant esportivament), però novament l’equip es va imposar per un clar i contundent 1-5, i on sens dubte el jugador de la final fou en Manolo Espín, ja que en dos partits va marcar vuit gols segons, segons en Biel Pallicer. Llavors el C.D. Calvià va rebre el títol com a campió de la Copa President d’aquella present edició, però la qüestió no va acabar així, sinó que es va traslladar als despatxos de la federació. El Consell va denunciar alineació indeguda del jugador del C.D. Calvià Manolo Espín, ja que aquest havia firmat per jugar amb el Mallorca la temporada següent i al·legaren que era jugador del Mallorca, en aquesta premissa cal fer una matisació, i és que un jugador abans que acabi una temporada pot firmar un acord amb un altre club per la temporada següent, però aquest pertany a la seva nova disciplina fins al 30 de Juny, llavors les al·legacions del Consell no tenien una base sòlida, però fos el que fos, ja be per pressions a la pròpia federació, perquè el Consell tingués algun membre influent dins aquesta institució,..., el motiu fou que la copa va canviar de propietari, ja que la federació va atorgar com a campió del trofeu al Consell, per l’alineació indeguda d’un del jugadors del seu equip rival. Pareix ésser com és lògic que el C.D. Calvià va al·legar amb la seva persona més capdavantera al front: en Toni Serra, però no es va aconseguir moure a la federació de la seva decisió arbitral.
NOUS PROJECTES DE FUTUR
A partir d’aquí l’equip es va sentir el campió moral, però en part afectat, ja que en l’arxiu de la federació consta al Consell com a campió i el Calvià com a segon, i sempre queda el mal gust que ha estat el guanyador en el terreny joc, però la burocràcia no ho reconeix així. L’equip va seguir jugant a 3ª Regional, i com hem dit va estar al capdavant, amb tres o quatre equips, però mai es va produir l’ascens de categoria, l’equip va sofrir baixes com la de Manolo Espín al Mallorca, Pascual i Romeguera varen anar a fer el servei militar a Àfrica durant un any i mig,..., però varen venir altres jugadors que reforçaren les baixes. Durant aquests anys de mitjans dels ´50 el camp era ca n’Estades i el lloc d’entrenament i vestuaris continuava a sa Societat.Llavors a en Toni Serra li va ocórrer la idea de fer un nou camp amb els seus vestidors, el lloc elegit va ésser on està el camp en l’actualitat, i que en aquell temps estava a la finca de Mofarès (nom que rep en l’actualitat).Segons diu en Sebastià Riera en Serra va demanar un tractor al senyor de la possessió de Santa Ponça, anomenat Nigorra, per poder aplanar el terreny. Un dels conductors de la màquina fou en Pere de Can Sis. Però abans, segons diu en Biel Vidal, en Rafel Ortega va picar el camp, per tal que després es pogués aplanar.Després d’aquí va venir un home de Llucmajor per a fer els marges que delimitaven el recinte, totes aquestes despeses anaren a càrrec del Frente Juventudes.Finalment es va dur l’aixecament dels vestidors on varen contribuir joves i no tant joves del poble que després de la feina dedicaven el seu temps lliure a fer un bé comú. Finalment feren un vestidor amb dutxes, un per l’equip local i l’altre per al visitant, i una caseta per a l’àrbitre. Un dels joves participants en la construcció de les casetes, en Biel Vidal, diu que qui dirigia l’obra era el mestre Mateu "Calut" Ramón.
DESAPARICIÓ D´EN TONI SERRA
Va arribar l’any 1956 i el camp de Mofarès s’havia d’inaugurar, llavors per tal event es va pensar fer un dinar multitudinari on podien anar tots els interessats i amants del futbol. Llavors va arribar el dia 7 de Juliol de 1956, i en Toni Serra junt amb en Tomeu Morey havien d’anar a pescar i oferir una peixetada als assistents, per altre part en Biel Capet, aficionat a la caça, s’encarregaria d’anar a caçar.Fins ara tot era perfecte, però el que havia d’ésser un dia de festa es va convertir en un succés mortal, ja que en Toni Serra mentre pescava a Cala Vinyes va patir un mareig i va morir a l’acte. Com és de suposar el menjar ja no es va celebrar i la tristor i el pessimisme es varen apoderar no només de la família futbolística (que esperava l’arribada d’en Serra amb un carregament de peix que mai va arribar a ésser), sinó d'una part del poble, sobretot als quals havia fet favors personals i això li feia una persona estimada i apreciada a la vila. Llavors el 07-07-1956 moria Toni Serra Rosselló amb tan sols cinquanta dos anys d’edat. A partir d’aquí s’obria una incertesa en l’aspecte futbolístic, ja que en Serra havia estat l’essència i l’ànima d’un projecte que havia continuat, arribant a consolidar un equip de futbol a nivell insular, i el més important havia creat una afició al poble, on la gent els diumenges horabaixa tenia un entreteniment més per a gaudir.
FUTUR INCERT
I ara què? Era la pregunta més generalitzada que la gent del poble es devia formular i especialment els jugadors, als quals en Serra els havia creat una il·lusió més en la seva vida. Pareix ésser que els jugadors es resistien a no jugar, i aquest sentiment degué entrar dins la sensibilitat de dos homes en especial, que eren els que varen tirar de les rendes deixades per en Toni Serra, la qual cosa no fou fàcil. Ells no varen ésser uns altres que el Mestre Macià, pare del jugador Mas, i Don Leoncio, que era el mestre del poble i molt proper a la gent jove. Llavors l’equip va jugar la temporada 1956-57 encara amb la flama encesa per en Toni Serra, però es veu que al cap davant de la direcció no havia un referent clar, ja que en Serra havia deixat un buit no sol de poder, sinó de convenciment a la gent i sobre tots als jugadors, ja que havia pocs que tinguessin la seva influència al poble per a aconseguir coses. A partir d’aquí es veu que no hi va haver gent que es volgués encarregar del futbol i els pocs que hi havia no devien tenir la motivació suficient (com és lògic), llavors a l’any 1957, el futbol va desaparèixer a Calvià.
A partir d’aquest moment entram en l’època obscura del futbol calvianer, on s’havia abandonat un projecte de futur que s’estava fent amb il·lusió i bona fe. Trobarem un camp de Mofarès encara amb la propietat del Frente de Juventudes, però que veritablement no s’utilitzava i no tenia cap tipus de manteniment.
AGRAÏMENTS:
Aquest treball no hagués estat possible sense la inestimable col·laboració d’uns calvianers d’esperit i amor cap al seu poble i amb arrels, que volgueren contar-nos part del seu passat i deixar que tots puguem compartir les seves històries, que formen part de la història del nostre poble. Per aquest motiu un fort agraïment a:
- Sebastià Riera Mesquida.
- Gabriel Vidal.
- Andreu Barceló Nicolau.
- Biel Pallicer.
- Antoni Alzamora.
- Miquel Romeguera.
- Toni Tugores.
- Xesc Bauzà Cabrer.
I una especial atenció i agraïment, per a aquells que ja no es troben entre nosaltres, però que contribuïren en aquest treball, i aquest és el nostre petit homenatge cap a ells per ara i per sempre, perquè estiguin en el record de tothom:
Crec que és important conèixer quins foren els inicis del futbol a Calvià i com ha evolucionat fins a l'actualitat. El treball es divideix en una sèrie de capítols, parteix abans de la Guerra Civil i arriba fins a l'any 1957. La gran majoria de fonts, sota les quals es dugué a terme aquest estudi, són orals i són el record d'aquells joves calvianers que amb esforç i entusiasme impulsaren una nova disciplina esportiva en aquest municipi.
ELS INICIS
Abans de la Guerra Civil (1936-39), trobam al poble de Calvià el primer equip de futbol, que es deia “el Huracán”, el seu equipament era de color vermell i negre. Varen tenir dos terrenys de joc: el primer es trobava a l’esquerra de la carretera Calvià – es Capdellà (abans del pont) i l’altre era a la part d’abaix de la finca de ses Algorfes. Cal dir que era un equip sense federar, sense entrenador ni directiva; eren uns joves amb ganes de practicar l’esport que ells estimaven, entrenaven quan tenien temps i jugaven partits de caire amistós contra la gent des Capdellà (principalment), on el seu camp estava ubicat a uns 100 metres del convent de les monges, sa Porrassa, Santa Ponça (lloc on hi vivien 100 persones, que treballaven en la possessió homònima).Tot i que no podem precisar, podem afirmar que hi havia una certa organització, ja que trobam un equip amb camisetes i amb un escut brodat per cada una de les al·lotes dels jugadors (segons ens conta en Mateu "Alemany", però no recorda qui ho organitzava), també hi havia una regularitat de partits durant tot l’any (depenia del temps lliure de cada un), però durant la primavera - estiu s’intensificava el nombre de partits perquè el dia era més llarg i després de la feina al camp o a l’obra podien disputar encontres en especial contra els capdellaners.Entre aquests pioners del futbol a Calvià trobam com a porter a en Damià Xarc (que anteriorment havia provat amb el ciclisme) i el seu germà Jaume, com a defensa, acompanyat per en Joan "Escolar" Lladó i en Mateu Ferrer. En posicions més avançades estarien en Tià "Geroni", en Xesc Ferrer i en Mateu "Alemany" Barceló.
Durant el temps que va durar la guerra i uns quants d’anys posteriors, el poble no tenia temps per a pensar en divertir-se com és lògic, sinó en fer feina per millorar la situació de precarietat que havia deixat el conflicte. Tot i que cal dir que Mallorca va ésser dels llocs d’Espanya que "millor" va sortir parada del conflicte bèlic, ja que la Guerra no va actuar directament contra el nostre territori. Una altra avantatge a favor del poble, és que la majoria de gent tenia hortets o finques on podia conrear productes de primera necessitat i no havia d’anar a un mercat escàs o deficitari en aquell temps. Una de les mesures que es varen dur a terme després de la Guerra, per part del batle (en aquest temps es deia Mascaró) era la de fer pa de garrofa, ja que el blat era molt car per la seva escassesa. Però es veu que aquesta mesura no va tenir molt d’èxit, ja que no era menjador. Cal dir que molta gent conreava blat o ordi a les seves finques i a ca seva tenien un petit forn, on es feia pa amb aquests productes.
UNA SEGONA GENERACIÓ
Podem suposar que la recuperació al poble fou ràpida i abans de la meitat dels anys quaranta ja tornam a trobar futbol a Calvià. Les condicions eren pràcticament les mateixes que el temps de “el Huracán”, seguien fent partits amistosos contra localitats properes al poble. Segons conta en Xesc Garrit l’equipament era vermell i blau.Quasi tothom coincideix en dir que els impulsors d’aquesta nova onada de futbol a Calvià, foren els germans Garcies, anomenats Jaume i Joan. Jugaven a la Salle, eren fills d’un militar i solien venir a l’estiu i organitzaven partits. Llavors d’aquesta forma s’anirà configurant un equip on només feien partits a l’estiu amb la gent des Capdellà, Galilea, sa Porrassa, Santa Ponça i qualque pic contra Andratx. Format per Jaume Garcies de porter, Jaume "Xarc" Amengual Mas, Xisco de Cas Ferrer, Tomeu de Benàtiga, Tomeu Ferrer, Xesc Garrit com a extrem, Joan Garcies com a interior, Joan "Terres" Gelabert i Isidre Canyelles com a davanter centre. Segons conta en Tomeu Quetgles a l’equip li deien “el Siglón” corresponent al mal nom d’un dels components del equip: en Xesc Marçà.Posteriorment varen entrar a l’equip gent més jove com és el cas d’en Bernat Bosch, Pep Suárez, Domingo Juaneda, Manel Suárez, Xisco Cantanilla, Tomeu "Boliche" Pons, Toni Riera,...Segons conta en Biel Quetgles, quan l’equip havia de fer desplaçaments una mica llunyans, per exemple a Galilea, li llogaven el camió a en Biel Bosch (germà d’un dels jugadors, en Bernat) i si els desplaçaments eren més propers per exemple a es Capdellà, Santa Ponça, sa Porrassa, o inclòs en aquest temps anaven a jugar contra els soldats de Cala Figuera, aquests desplaçaments es feien amb bicicleta.
TONI SERRA: UN ABANS I UN DESPRÉS
A partir de principis dels anys 50 comença el futbol calvianer a tenir una caire de major rigorossitat i s’inicia una línia ascendent, i a partir d’aquí no podem deixar de banda a Toni Serra Rosselló, més conegut per en Serra, el qual era un home de quaranta set anys, fadrí i que treballava com a transportista amb el seu camió. Tenia gran influència amb el regim franquista, com a membre actiu de la Falange i unes grans relacions amb el R.C.D. Mallorca, tots aquests factors i les ganes i amor d’en Toni Serra cap aquest esport feren que el futbol a Calvià donés un fort impuls.Els primers anys es va formar un equip de gent del poble i on es jugaven partits de caire amistós, en un principi el camp local era a ses Algorfes i jugaven contra localitats properes com es Capdellà, Galilea, Puigpunyent, sa Porrassa i Andratx, un clar exemple d’aquesta època ho tenim aquí il·lustrat en la primera fotografia que hem trobat d’uns calvianers futbolistes i estaria datada el 16 de Juliol de 1951 al camp des Capdellà corresponent amb les festes d’aquesta localitat. El resultat va ésser de 2-1 a favor dels capdellaners i el gol calvianer el va marcar en Mateu "Rossa".Els jugadors són els següents:- Dalt esquerra - dreta: Toni Serra (dirigent), Jaume de sa Porrassa, Biel Bosquet (?), Simó, Xesc Garrit, Rafael Creus, Colau Fortuny, Tomeu Quetgles, Toni Tugores i Biel Vidal.-A baix esquerra - dreta: Sebastià Riera, Mateu Rossa, Andreu Barceló, Macià Mayans, Alfredo i Miguelín.
La indumentària que duien els nostres jugadors en aquesta fotografia és camisa vermella i calçons negres, és a dir l’equipament del R.C.D. Mallorca, que havia estat cedida per aquesta institució gràcies a les bones relacions d’en Toni Serra amb el club de es Fortí. També hi ha jugadors que em diuen que les botes que ells portaven eren de jugadors del Mallorca d’aquell moment.Una prova de la continuïtat del futbol al poble és una altre fotografia datada 10 dies després a l’anterior (26-07-1951), en un patit jugat al camp de ses Algorfes. Aquí veiem un equipatge diferent, unes camises blanques amb les bandes del coll i manegues de color vermell i els calçons de color negre, llavors veiem que hi havia una organització estable, regular i amb ganes de fer les coses ben fetes, ja que a més d’en Serra varen col·laborar en aquest temps el vicari Eugeni Segura i el president que era en Jaume Martorell. Els jugadors son els següents:- Dalt esquerra - dreta: Colau Fortuny, Biel Pallicer, Tomeu Quetgles, Xesc Garrit, Tolo Canyelles i Alfredo.- Abaix esquerra - dreta: Biel Vidal, Mateu "Rosa" Sastre, Macià Maians, Andreu Barceló i Sebastià Riera.
D’aquests temps cal dir que hi havia una forta rivalitat esportiva sobretot quan els enfrontaments eren contra les viles de es Capdellà o Andratx, s’intentava guanyar sempre. Com que en Toni Serra tenia bona relació no sols amb els directius del Mallorca, sinó també amb alguns jugadors, per tal de reforçar l’equip durant els encontres que es disputaven a l’estiu, varen venir jugadors com en Prats, Campos (va arribar a ésser jugador de la Reial Societat de Sant Sebastià) o en Ferrer (va arribar a jugar al FC Barcelona). En un principi en Serra feia les tasques d’entrenador, però amb el temps va convèncer al seu amic Paco Tomàs, més conegut com mestre Paco, perquè dirigís els partits. Aquest home havia estat jugador del Alfonso XIII (antic nom que rebia el R.C.D. Mallorca) i entrenador del Mallorca i en aquell temps s’encarregava de la direcció tècnica de la Soledat.
FRENTE DE JUVENTUDES
En acabar l’estiu de l’any 1951 es va donar una passa més en favor del desenvolupament del futbol a Calvià, ja que a la temporada 1951-52 es va crear el Frente de Juventudes, era el nom que va rebre l’equip corresponent a una institució de caire estatal que agrupava a joves amb edat no superior als vint anys. Els nins eren organitzats en “balilles” que s’apuntaven de forma voluntària i participaven en campaments de 20 dies de durada i en tres tongades. A l’hivern es feien a Lluc o a Son Serra de Marina i a l’estiu a Santa Ponça (el campament era instal·lat al pinar proper a la platja i el camp de futbol es situava on està l’aturada de l’autobús).Aquest any es varen fitxar bastants jugadors procedents de Palma, però cal destacar a un, per la seva velocitat, força, agilitat i el més important al futbol, per fer gols, era en Manel Sogorb, de mal nom "Manolo Espin", perquè de jove estava tan prim que pareixia l'espina d'un peix, per això li deien "Espinilla", que reduït va quedar en "Espin".Tot aquest grup de joves que no superaven els vint anys varen aconseguir un gran èxit, i va ésser arribar a la final de la Copa Uruguai, jugada al camp des Cos d’Inca (camp del Constància) contra el Juvencia de Llucmajor. El partit fou arbitrat per en Simó Fiol i on el resultat va ésser de 6-1 a favor de l’equip de Llucmajor. Segur que abans i després del partit els nostres jugadors varen tenir una gran satisfacció, no sols per jugar una final que ja és molt, sinó pel fet de la superfície on es va desenvolupar el partit: gespa natural, per a molts d’aquests jugadors va ésser el primer cop i potser el darrer cop, que degueren jugar en tal situació, i jo personalment com a futbolista que he sigut puc dir que per a un futbolista del segle XXI que està començant jugar a un camp de gespa natural és una gran satisfacció, llavors ens hem de figurar aquesta situació cinquanta anys enrera.
A la següent fotografia tenim a en:
- Dalt esquerra - dreta: Crespí, Alzamora, Bosca, Mayol, Pallicer i Rotger.- Abaix " " : Vidal, Joan Porcel, Rosselló, Jaume Porcel, Barceló i Espín.
Veiem com a la il·lustració els membres del equip porten l’equipatge del Mallorca, però amb en Serra no tan sols s’emprava material esportiu d’aquest club (equipatges, botes, xandalls, pilotes,...) sinó que també s’utilitzaven les seves instal·lacions, ja bé fos per canviar-se i dutxar-se en els partits que els nostres jugadors jugaven fora camp. Un dels motius i podríem dir que el principal, és que l’estadi de es Fortí era un dels pocs en aquella època a Espanya que tenia aigua calenta a les seves dutxes, a conseqüència que en Toni Serra subministrava camionades de llenya perquè poguessin encendre les calderes i així gaudir d’aigua calenta en les seves instal·lacions, veritablement un luxe per a aquella època.Al poble de Calvià els vestuaris no estaven devora el camp, sinó que s’havien de traslladar després del partit a sa Societat on hi havia un dutxa i un vestuari. També cal dir, que dins sa Societat (teatre del poble i que durant la República havia estat una organització sindical - obrera i que durant el franquisme obligaren a que tanqués les seves portes) els vespres s’entrenaven i feien passes i gimnàstica baix la direcció d’en Serra. Cap l’estiu quan el dia es feia més llarg s’entrenaven dins el camp d’en Jordi Marcó segons conta en Toni Alzamora (porter de l’equip).Aquesta afirmació de que l’equip emprava sa Societat com a lloc d’entrenament també surt publicat en el “Diario de Mallorca” del passat 9 d’abril de l’any 2001, en un article fet per F. Tomás amb motiu de la rehabilitació i propera reobertura d’aquest edifici. L’article textualment diu així:
"El estado de degradación en el que habían caído estos muros empujó a que,durante los años ´50, el club de fútbol de Calvià utilizase este teatro para en-trenar dentro".
CALVIÀ: UN EQUIP FEDERAT
La temporada 1952-53 es torna donar una nova passa, ja que és el primer cop que es federa l’equip i es juga un torneig de caire oficial. L’equip com és lògic va començar a la categoria més baixa, 3ª Regional, que equivaldria a la Regional Preferent actual (ja que abans no existia ni 2ª B, ni Preferent i tampoc 2ª Regional). En aquesta categoria el C.D. Calvià va ésser dels que varen dominar junt amb el Ferriolense, Collerense i s’Arenal.A partir d’aquí varen començar a arribar jugadors de Palma per tal de reforçar l’equip com fou el cas de Mayol, Rosselló i Espín, que ja havien jugat la passada temporada, però cal afegir a Pascual, Canyelles, Brunet i Romeguera. Aquests dos darrers venien de l’Hostalet, que era un filial del Atlètic Balears i el seu fitxatge es va consumar gràcies a un àrbitre, anomenat Pérez, que era amic d’en Toni Serra. Segons conta en Miquel Romeguera referint-se a aquest grup de jugadors entre setmana feien feina a Palma i s’entrenaven amb l’equip de la Soledat, ja que mestre Paco era el seu entrenador, igual passava amb algun jugador del poble que feia el servei militar a Palma llavors només pujaven amb el correu dels diumenges quan era el partit, solien dinar a ca s’Escolar i al horabaixa jugaven el partit. Uns quants d’aquests jugadors varen conèixer la seva al·lota al poble com és el cas d’en Romeguera, Espín,..., llavors del partit anaven al cinema amb ella i quan acabava la pel·lícula se’n tornaven cap a Palma en bicicleta, mentre que els que no festejaven tenien temps per a agafar el correu (autobús) després del partit. Segons diu Biel Pallicer, i així ho confirma en Miquel Romeguera, els jugadors cobraven cinc duros per partit, independentment del resultat.Quan havien de jugar els partits fora camp, els jugadors de Palma esperaven que en Serra els vingués a cercar-los amb el camió a la plaça de Santa Catalina Tomàs.
UNA FINAL GUANYADA AL CAMP I PERDUDA ALS DESPATXOS
No podem afirmar amb seguretat si va ésser a l’any 1953 ó 1954, però un altre èxit va assolir l’equip, on es va arriba a la final de la Copa President, en aquest cas el rival era el Consell i la final es va jugar a doble partit. Els dos equips havien aconseguit aquesta fita per haver quedat en primera posició en els seus respectius grups, cal dir el C.D. Calvià estava englobat dins el grup de Ciutat i el Consell dins el grup de la Part Forana.El primer encontre va tenir lloc a Calvià i es va jugar al camp de ca n’Estades, que va omplir de públic tot el recinte, i on la gent volia festejar l’ambient, ja que per primer cop es disputava una final d’un torneig de futbol oficial i on el seu equip participavaEl partit va acabar amb el resultat de 7-2, el qual demostrà la superioritat de l’esquadra local, però la final encara no estava resolta ja que encara quedava per jugar un partit a Consell que donaria moltes voltes en aquesta història. Tenim una il·lustració d’aquest partit i on els seus membres son els següents:
- Dalt esquerra - dreta: Pascual, Mayol, Canyelles, Pallicer, Brunet, Rosselló i Vidal.- Abaix esquerra - dreta: Joan Porcel, Mas, Romeguera, Miguelín i Espín.
A la fotografia cal remarcar un aspecte, trobam en Pascual vestit de porter, però aquesta no era la seva posició, ja que l’altre porter de l’equip a part d’en Biel Vidal era en Toni Alzamora que aquí no apareix, llavors degué ésser que aquest estava lesionat, ja que segons conta, més d’un cop va tenir problemes als braços degut a la superfície tan dura on jugaven.Continuant amb la segona part de la final, l’equip es va traslladar a Consell, imaginam que allà no degué haver una rebuda molt bona (sempre parlant esportivament), però novament l’equip es va imposar per un clar i contundent 1-5, i on sens dubte el jugador de la final fou en Manolo Espín, ja que en dos partits va marcar vuit gols segons, segons en Biel Pallicer. Llavors el C.D. Calvià va rebre el títol com a campió de la Copa President d’aquella present edició, però la qüestió no va acabar així, sinó que es va traslladar als despatxos de la federació. El Consell va denunciar alineació indeguda del jugador del C.D. Calvià Manolo Espín, ja que aquest havia firmat per jugar amb el Mallorca la temporada següent i al·legaren que era jugador del Mallorca, en aquesta premissa cal fer una matisació, i és que un jugador abans que acabi una temporada pot firmar un acord amb un altre club per la temporada següent, però aquest pertany a la seva nova disciplina fins al 30 de Juny, llavors les al·legacions del Consell no tenien una base sòlida, però fos el que fos, ja be per pressions a la pròpia federació, perquè el Consell tingués algun membre influent dins aquesta institució,..., el motiu fou que la copa va canviar de propietari, ja que la federació va atorgar com a campió del trofeu al Consell, per l’alineació indeguda d’un del jugadors del seu equip rival. Pareix ésser com és lògic que el C.D. Calvià va al·legar amb la seva persona més capdavantera al front: en Toni Serra, però no es va aconseguir moure a la federació de la seva decisió arbitral.
NOUS PROJECTES DE FUTUR
A partir d’aquí l’equip es va sentir el campió moral, però en part afectat, ja que en l’arxiu de la federació consta al Consell com a campió i el Calvià com a segon, i sempre queda el mal gust que ha estat el guanyador en el terreny joc, però la burocràcia no ho reconeix així. L’equip va seguir jugant a 3ª Regional, i com hem dit va estar al capdavant, amb tres o quatre equips, però mai es va produir l’ascens de categoria, l’equip va sofrir baixes com la de Manolo Espín al Mallorca, Pascual i Romeguera varen anar a fer el servei militar a Àfrica durant un any i mig,..., però varen venir altres jugadors que reforçaren les baixes. Durant aquests anys de mitjans dels ´50 el camp era ca n’Estades i el lloc d’entrenament i vestuaris continuava a sa Societat.Llavors a en Toni Serra li va ocórrer la idea de fer un nou camp amb els seus vestidors, el lloc elegit va ésser on està el camp en l’actualitat, i que en aquell temps estava a la finca de Mofarès (nom que rep en l’actualitat).Segons diu en Sebastià Riera en Serra va demanar un tractor al senyor de la possessió de Santa Ponça, anomenat Nigorra, per poder aplanar el terreny. Un dels conductors de la màquina fou en Pere de Can Sis. Però abans, segons diu en Biel Vidal, en Rafel Ortega va picar el camp, per tal que després es pogués aplanar.Després d’aquí va venir un home de Llucmajor per a fer els marges que delimitaven el recinte, totes aquestes despeses anaren a càrrec del Frente Juventudes.Finalment es va dur l’aixecament dels vestidors on varen contribuir joves i no tant joves del poble que després de la feina dedicaven el seu temps lliure a fer un bé comú. Finalment feren un vestidor amb dutxes, un per l’equip local i l’altre per al visitant, i una caseta per a l’àrbitre. Un dels joves participants en la construcció de les casetes, en Biel Vidal, diu que qui dirigia l’obra era el mestre Mateu "Calut" Ramón.
DESAPARICIÓ D´EN TONI SERRA
Va arribar l’any 1956 i el camp de Mofarès s’havia d’inaugurar, llavors per tal event es va pensar fer un dinar multitudinari on podien anar tots els interessats i amants del futbol. Llavors va arribar el dia 7 de Juliol de 1956, i en Toni Serra junt amb en Tomeu Morey havien d’anar a pescar i oferir una peixetada als assistents, per altre part en Biel Capet, aficionat a la caça, s’encarregaria d’anar a caçar.Fins ara tot era perfecte, però el que havia d’ésser un dia de festa es va convertir en un succés mortal, ja que en Toni Serra mentre pescava a Cala Vinyes va patir un mareig i va morir a l’acte. Com és de suposar el menjar ja no es va celebrar i la tristor i el pessimisme es varen apoderar no només de la família futbolística (que esperava l’arribada d’en Serra amb un carregament de peix que mai va arribar a ésser), sinó d'una part del poble, sobretot als quals havia fet favors personals i això li feia una persona estimada i apreciada a la vila. Llavors el 07-07-1956 moria Toni Serra Rosselló amb tan sols cinquanta dos anys d’edat. A partir d’aquí s’obria una incertesa en l’aspecte futbolístic, ja que en Serra havia estat l’essència i l’ànima d’un projecte que havia continuat, arribant a consolidar un equip de futbol a nivell insular, i el més important havia creat una afició al poble, on la gent els diumenges horabaixa tenia un entreteniment més per a gaudir.
FUTUR INCERT
I ara què? Era la pregunta més generalitzada que la gent del poble es devia formular i especialment els jugadors, als quals en Serra els havia creat una il·lusió més en la seva vida. Pareix ésser que els jugadors es resistien a no jugar, i aquest sentiment degué entrar dins la sensibilitat de dos homes en especial, que eren els que varen tirar de les rendes deixades per en Toni Serra, la qual cosa no fou fàcil. Ells no varen ésser uns altres que el Mestre Macià, pare del jugador Mas, i Don Leoncio, que era el mestre del poble i molt proper a la gent jove. Llavors l’equip va jugar la temporada 1956-57 encara amb la flama encesa per en Toni Serra, però es veu que al cap davant de la direcció no havia un referent clar, ja que en Serra havia deixat un buit no sol de poder, sinó de convenciment a la gent i sobre tots als jugadors, ja que havia pocs que tinguessin la seva influència al poble per a aconseguir coses. A partir d’aquí es veu que no hi va haver gent que es volgués encarregar del futbol i els pocs que hi havia no devien tenir la motivació suficient (com és lògic), llavors a l’any 1957, el futbol va desaparèixer a Calvià.
A partir d’aquest moment entram en l’època obscura del futbol calvianer, on s’havia abandonat un projecte de futur que s’estava fent amb il·lusió i bona fe. Trobarem un camp de Mofarès encara amb la propietat del Frente de Juventudes, però que veritablement no s’utilitzava i no tenia cap tipus de manteniment.
AGRAÏMENTS:
Aquest treball no hagués estat possible sense la inestimable col·laboració d’uns calvianers d’esperit i amor cap al seu poble i amb arrels, que volgueren contar-nos part del seu passat i deixar que tots puguem compartir les seves històries, que formen part de la història del nostre poble. Per aquest motiu un fort agraïment a:
- Sebastià Riera Mesquida.
- Gabriel Vidal.
- Andreu Barceló Nicolau.
- Biel Pallicer.
- Antoni Alzamora.
- Miquel Romeguera.
- Toni Tugores.
- Xesc Bauzà Cabrer.
I una especial atenció i agraïment, per a aquells que ja no es troben entre nosaltres, però que contribuïren en aquest treball, i aquest és el nostre petit homenatge cap a ells per ara i per sempre, perquè estiguin en el record de tothom:
- Mateu “Alemany” Barceló.
- Joan “Escolar” Lladó.
- Tomeu Quetgles.
Juny, 2001
Veure tambe a: Club Esportiu Calvià
- Joan “Escolar” Lladó.
- Tomeu Quetgles.
Juny, 2001
Veure tambe a: Club Esportiu Calvià
No hay comentarios:
Publicar un comentario