Revisió de la Biografia de Ciutat de Palma XXI.

La ciutat turística pren forma

Hem de recordar, com vàrem dir a les primeres pàgines d’aquesta segona part de la biografia de Ciutat, que la burgesia liberal tenia dos grans projectes que eren molt reclamats per tots els ciutadans: esbucar la murada per obrir la ciutat a la indústria i als barris perifèrics, i crear noves infraestructures per poder expandir el turisme que fins aquells moments era molt minoritari.

Recordem com Miquel del Sants Oliver en els seus articles “Desde la terraza”, en el 1891, somiava una illa turística. Recordem com el projecte de fer un hotel de primera categoria europea es feia realitat, en el 1902, de la mà de Domenech i Montaner. Recordem com la creació del Foment del Turisme, en el 1905, eren senyals inequívoques que un projecte utòpic, amb una ampla base social, s’anava fent realitat.

Després vendran les idees de les Ciutats Balneari que, per primera vegada, va expressar Gaspar Bennazar en el 1912, referint-se al projecte d’una ciutat turística de nova creació a S’Arenal, i les idees innovadores per a tota Palma, recollides en el seu Pla, molt fantasiós, però que arriba a ser aprovat pel consistori en el 1917, donant peu al projecte del futur Parc de Bellver i, en part, també al futur Passeig Marítim.

Durant tots els anys vint les infraestructures i els edificis moderns varen anar creixent. Es va fer més fàcil venir a Palma des de Barcelona en vaixell i també es va introduir el correu postal que arribava el 1921 amb els hidroavions als hangars del Jonquet. Altres ports mediterranis estaven millor connectats amb Palma i es creaven vora mar hotels de categoria com el Victòria o el Mediterrani. És molt interessant i curiós veure el documental sobre l’exportació d’ensaïmades del Forn de Sa Plaça de Palma fins a Barcelona.

El turisme peninsular i el turisme nord-europeu i nord-americà anava creixent d’una manera important a tot arreu, i Mallorca es trobava en el cap del rànquing dels llocs més coneguts i apreciats de la Mediterrània. Recordarem també que els ciutadans de Palma ja havien consolidat l’hàbit d’anar a prendre banys a S’Aigo Dolça, Bellver i Can Barbarà mentre, al mateix temps, moltes famílies es feien una casa d’estiueig a Son Alegre, el Terreno i Portopí.

Serà aquesta part de la ciutat la que anirà convertint-se a poc a poc en un destí turístic específic, dins Palma. Ara ens pot semblar mot fàcil i natural, però hem de recordar que des del Jonquet fins a Portopí, era un penya-segat de terra , impracticable per passejar i nedar, exceptuant les tres caletes de S’Aigo Dolça, sa Pedrera i es Corb Marí. Les poques fàbriques industrials que hi havia a la zona com la de l’automòbil Loryc o la de fosfats de Joan March anaren desapareixent.

La transformació de tota aquesta costa en un Passeig Marítim no arribaria fins als anys 50, encara que el projecte ja era clar als anys vint. L’enginyer Antoni Parietti, el que va fer la carretera de sa Calobra i la de Formentor als anys 30, ens deia sobre el passeig marítim, en un article molt interessant aparegut a la revista La Nostra Terra el 1930, a la pàg. 333:

“…el passeig marítim que a continuació del de Sagrera s’hauria de perllongar vorejant la mar fins a la Pedrera del Terreno, on enllaçaria amb la carretera de Palma al Port d’Andraitx. És difícil donar-se compte cabal del pas gegant i definitiu que, pel progrés i embelliment de la nostra ciutat representaria la construcció d’aquesta transcendental obra, si fos concebuda i realitzada amb la grandiositat que mereix. Allà hi cabria tot en harmònica conjunció: esplèndides voreres, amples vies de trànsit normal de vehicles i passeig central pels cotxes de luxe, verals per genets i ciclistes, parcs infantils i fonts monumentals; aprofitant artísticament les horribles irregularitats actuals de la costa, podrien aixecar-s’hi luxoses edificacions i establiments de banys i esports marítims, gran parc d’arbreda i atraccions que embelliria l’avui tristíssim glacis de Santa Catalina……”.

El 1949, impulsat per Gabriel Roca Garcias (1896-1986), cap de la Junta d’Obres del Port, es començà a construir el somniat Passeig Marítim, que s’acabà el 1958. Però malauradament, a poc a poc, de llavors ençà fins als nostres dies, el Passeig Marítim s’ha anat transformant en una via ràpida travessada per vehicles privats i camions de mercaderies del Port cap a la Ciutat, i la badia de Palma s’ha anat omplint de vaixells de luxe, grans creuers, i molls per a la indústria nàutica, tapant completament les vistes al mar de tot el Passeig.

El sentir dels terreners avui dia, després de la construcció del Passeig Marítim i la cada vegada major ampliació del port de Palma és que convertiren en impossible aquella pràctica dels banys de mar, no sense la recança de molta gent que es va veure privada d’aquella pràctica tan habitual.

Però abans de la construcció del Passeig Marítim existia un gran dinamisme en la construcció d’hotels i balnearis entre els quals destacaven el Victòria i el Mediterrani. Els hotels arribaven fins a Cala Major, amb l’Hotel Principe Alfonso i el Bristol a Sant Agustí. Es construïen a poc a poc cases privades importants en uns moments de gran dinamisme social que varen donar com a resultat que el Terreno, amb la seva plaça central, la plaça Gomila, esdevingués un barri molt important per a la Ciutat, amb la seva pròpia cultura i les seves normes socials, totalment cosmopolites, així com els seus protagonistes, com bé explica Xavier Terrasa en el recent llibre “Així era el Terreno. Imatges d’ahir”.

A dins Ciutat, el Gran Hotel continuava la seva singladura amb més o manco dificultats, ja que era un hotel concebut per estances d’hivern i la tendència general era contrària. D’aquí que el seu propietari, Joan Palmer, obrís l’hotel Villa Victòria al costat de la mar. El mateix va fer el senyor Joan Pensabene Cunill, propietari de l’Alhambra, hotel que combinava amb l’Hotel Mediterrani. Apareixien a Ciutat altres hotels més petits, com l’Hostal Cuba, l’Hostal Perú, l’Hotel Ferrocarril, Catalonia, etc.

Girant la nostra mirada cap a llevant, ja vàrem veure en una pàgina anterior que, des de la Porta des Camp fins al Molinar, hi havia un conjunt de fàbriques d’electricitat, d’adob, una refineria de petroli i magatzems que donaven una imatge totalment industrial, molt diferent de la zona del Terreno. El Molinar era un petit barri de pescadors i obrers, i el Portixol era un petit grup de cases sense cap hotel, que havia crescut seguint una mica l’ordenació que havia previst Bartomeu Ferrà ja el 1891.

En canvi, la “Ciutat Jardí” data de principis dels anys 20. Impulsada per Josep Tous, empresari omnipresent en totes les iniciatives d’oci de Ciutat, es creu que comptava com a soci el també omnipresent Gaspar Bennazar. De fet, l’hotel emblemàtic, que encara destaca, va ser dissenyat pel que era el seu amic i company de feina de l’Ajuntament, Jaume Alenyar. El conjunt es va conceptualitzar com un Balneari de Palma, més de cara a l’estiueig dels ciutadans que dels turistes.

Com hem dit abans, els projectes d’urbanització de S’Arenal varen començar ben prest, com ens mostra Manuel Cabellos en el seu llibre sobre la Platja de Palma. Concretament a 1913, de la mà un altre cop de Gaspar Bennazar. Les primeres parcel·lacions varen ser adquirides per emprenedors de Palma i de Llucmajor, entre ells Ferran Alzamora, germà d’Enric Alzamora, al qui substituirà en la direcció del Foment del Turisme. Durant els anys en què es va crear el ferrocarril de Palma a Llucmajor i es va dur l’electricitat, entorn el 1920, ja es va crear el primer hotel, el Terminus.

També es va produir el mateix procés de parcel·lació i urbanització a Can Pastilla, apareixent l’hotel Oasis. Però serà la parcel·lació de les Meravelles, la que tendrà una major consistència i desenvolupament, amb la famosa església construïda per l’arquitecte racionalista Francesc Cases, que a la vegada construiria en la parcel·lació que va fer Joan March de Son Armadams.

Al llarg dels anys 20 i fins a la guerra civil, Palma va créixer en clau turística, inclosa la destrucció peça a peça de la murada renaixentista, que tant havia costat construir. El seu Pla de l’Eixample no va cobrir les expectatives, ja que els inversors tiraven més cap al centre de Ciutat o cap a la costa i el Terreno.

El procés urbanitzador de l’Eixample, més enllà de les avingudes, no acabava d’arrancar, i quan ho feia era de manera poc exemplar. Basta veure el que deia l’arquitecte protagonista de la futura reforma de Palma, Gabriel Alomar, quan en 1935 escrivia a la Nostra Terra: “Un estudi detingut de la causa primordial per la qual la nostra eixampla té aquest desgraciadíssim aspecte de pobresa urbanística, ens duria a la conclusió que no és, com a primera vista sembla, la paupèrrima categoria artística i econòmica de la majoria de les edificacions que fins en el present s’han aixecat en els seus carrers, sinó la manca absoluta de certs elements arquitectònics que anomenam de “caracterització urbanística”….”.

Veure web de Palma XXI: https://iniciativesxxi.com/ca/capitols/la-ciutat-turistica-pren-forma/